Segurament, un del càrrecs més importants del planeta és el de president de la Reserva Federal. Per la importància de la seva economia, però sobretot perquè el dòlar és la moneda reserva del planeta. Les divises, els costos de finançament i els moviments de capital de bona part del planeta ballen al so de la música que toquen a la Fed. Per als mercats financers, a més, fa de xarxa salvavides davant qualsevol adversitat (la famosa «Fed put»). Potser això ha minimitzat l’aversió al risc més del que tocaria, estimulant els inversors a intentar el triple salt mortal amb doble tirabuixó més vegades del compte sabent que, si fallen, la cosa acostuma a quedar en una còmoda caiguda seguida d’un fort rebot.
Després de mesos desfullant la margarida, Trump ha designat Kevin Warsh com a successor de Powell, que ha de deixar el càrrec al maig. Es fa imprescindible donar resposta a unes quantes preguntes: Què vol fer amb la política monetària? Acatarà tot el que li digui Trump? (si l’ha escollit deu ser per alguna cosa). Què podrà fer, realment? Hem de témer per la independència de la institució que liderarà? I quin impacte tindrà tot plegat en els mercats financers?
El funcionament de la Reserva Federal no és senzill –està dissenyat precisament per preservar la seva independència. Primer l’ha de confirmar el Senat, i uns quants senadors republicans ho han condicionat a la cessació de l’assetjament, en majúscules, a què Trump ha sotmès la institució des de la seva arribada. Un cop superat el tràmit, se li ha de fer lloc. Powell ha de deixar la presidència, però no el seu escó com a governador, si no ho vol. Hauria de ser Stephen Miran, titella de la Casa Blanca (fins fa no res compaginava despatx amb un altre allà, una cosa inaudita), qui hauria de deixar-li el seu seient. Això significaria etzibar un doble cop a l’intent de Trump de controlar l’organisme monetari.
Es reforçaria la independència de l’organisme, cosa de vital importància. Se sol oblidar que l’arma més poderosa d’un banc central no és ni fixar els tipus d’interès ni imprimir diners: és la seva credibilitat. Per ser justos, Warsh era, sense cap dubte, el que despertava menys sospites entre els candidats finalistes. De tota manera, almenys per un temps, no ens hauríem de preocupar gaire per això. El president de la Fed té un vot de dotze, i les decisions es prenen per majoria simple. Warsh haurà de convèncer els seus col·legues per abaixar tipus, no pot imposar la seva voluntat. No serà senzill. L’economia i el mercat laboral continuen robustos, i no els vindrà de gust córrer el risc que se’ls torni a escapar la inflació, que continua per sobre de l’objectiu.
Però què vol fer Warsh? El precedeix la fama de «falcó», però les seves opinions semblen dependre de qui ocupi la presidència –alcista en períodes demòcrates, baixista en els republicans. Sí que té unes quantes conviccions. Una és que la Fed sol arribar tard perquè espera les dades, en lloc d’anticipar-se. Ara creu, per exemple, que la intel·ligència artificial està a punt de provocar un salt tan gran de productivitat que qualsevol preocupació per la inflació és estèril. A un servidor li sembla una mica inquietant pensar que la política monetària es dictarà «apostant» a quina forma agafa el futur. La Fed no s’encerta ni a ella mateixa (el track record del que van dir que farien vs. el que finalment van fer és horrorós). A més, la història demostra que les revolucions tecnològiques tenen impactes macro en forma de «corba J» –inapreciables durant molt de temps. L’espera es pot fer llarguíssima. La inflació sol reaccionar molt més de pressa.
També està convençut que la Fed ha abusat de les seves facultats inflant el seu balanç (imprimint diners, per entendre’ns) fins a nivells injustificables, interferint en decisions que haurien de ser purament polítiques. Creu, doncs, que abaixar els tipus és fàcil, només cal que vagi acompanyat de la reducció del balanç (una cosa neutralitza l’altra). A Trump li deu haver sonat a música celestial.
Tant de bo fos així de senzill. El problema és que desfer balanç implica retirar liquiditat del sistema. La xarxa de seguretat de què parlàvem es fa més fina i queda més a prop de terra. Tampoc no li agrada el forward guidance (guiar sobre els següents passos) perquè creu que esclavitza la política monetària i li resta capacitat de maniobra. Totes dues coses impliquen que, com a mínim, la volatilitat s’hauria d’incrementar. Això és el menys important. El risc és que el següent salt mortal dels inversors (l’aposta per la IA?) acabi en una patacada. Warsh ha estat criticant l’abús que s’ha fet de la política monetària des que va deixar la Fed el 2011 (en desacord pels excessos d’aleshores, segons ell). Però «fer» i «desfer» són coses molt diferents. La primera és fàcil. La segona, sense que es trenqui res, no ho és gens. Ja veurem com se’n surt.