Amb la lluita contra la inflació encara com a teló de fons per als bancs centrals, el descens dels darrers mesos havia alleujat el nerviosisme del mercat, tot i que a l’eurozona, l’índex de preus de consum va viure un repunt durant el mes de maig, fins al 2,6% (dues dècimes per sobre del mes anterior), mentre que als Estats Units arribava al 3,4% al tancament de l’abril, última dada disponible. Tanmateix, als banquers centrals els queda encara la feina més àrdua i compromesa: poder situar de manera estable la inflació al 2% sense provocar una recessió de les seves respectives economies, que ja es comencen a alentir, sobretot a Europa.
Amb això, una possible baixada dels tipus i les pressions inflacionistes conseqüència de la imposició d’aranzels entre la Xina i els Estats Units, l’encariment de l’energia provocat pel desenvolupament tecnològic (els centres de dades utilitzaran el 8% de l’energia dels EUA el 2030, contra el 3% del 2022) i les polítiques fiscals expansives reobren un vell debat entre corrents econòmics: fins a quins nivells es pot elevar l’objectiu d’inflació.
Cap estudi econòmic ha determinat d’una manera convincent quina és la taxa d’inflació òptima. Tanmateix, molts bancs centrals han optat per una política comuna: un objectiu d’inflació de prop del 2%. Entre aquests bancs centrals hi ha la Reserva Federal –que considera la inflació del 2% un «objectiu a llarg termini»–, el Banc Central Europeu –que aspira a taxes d’inflació «inferiors, però pròximes, al 2%»–, i la majoria dels altres bancs centrals de les economies avançades. Però, hi ha raons per elevar aquest objectiu?
La raó principal per augmentar els objectius d’inflació seria evitar l’anomenat límit inferior de zero. Una disjuntiva macroeconòmica que es produeix quan els tipus d’interès nominals a curt termini estan prop de zero o al zero. Així es crea una trampa de liquiditat en què els bancs centrals veuen minvada la seva capacitat per estimular l’economia.
Molts economistes han assenyalat que la trampa de liquiditat no tenia sentit pràctic, ja que els tipus d’interès nominals solien estar per sobre de zero abans i durant les recessions. En un entorn de recessió, això permetia a les autoritats retallar tipus d’interès amb marge suficient per restablir la plena ocupació, sense arribar al llindar de zero. Els anys noranta es va produir el punt d’inflexió amb el Japó que, enfonsat en una recessió, va veure com el seu banc central reduïa els tipus d’interès del 6% el 1992 al 0,1% el 1999. Tanmateix, la producció i l’activitat van continuar deprimides, i van sumir el país en l’anomenada trampa de liquiditat, una situació similar a la que es va viure als Estats Units i a Europa després de la crisi financera del 2008.
Amb els bancs centrals inhabilitats per retallar més els tipus d’interès, la desocupació va créixer i es va mantenir alta durant bona part de la dècada passada. Davant d’això, els bancs centrals van implementar la flexibilització comunicativa (quantitative easing), una fórmula consistent en l’expansió de la base monetària a través de grans compres d’actius per part dels bancs centrals.
Així doncs, el risc d’arribar al Límit Zero dels tipus d’interès depèn de l’objectiu d’inflació fixat pels bancs centrals. Per il·lustrar aquest concepte, suposem que una economia comença en equilibri a llarg termini amb un objectiu d’inflació i un nivell de tipus d’interès real a llarg termini específics. Això implica que el nivell a llarg termini del tipus d’interès nominal seria la suma de tots dos percentatges.
Il·lustrem dos casos en què una recessió assola un país, amb diferents objectius d’inflació. En el primer supòsit, ens trobem un país amb un objectiu d’inflació del 2% i un tipus d’interès real a llarg termini del 2%. El banc central podria abaixar aquest tipus nominal fins a quatre punts abans no arribés a zero.
Per contra, en un segon cas, en què l’objectiu d’inflació fos del 4% i el tipus d’interès real a llarg termini es mantingués en el 2%, el banc central podria abaixar el tipus nominal fins a sis punts abans de caure en la trampa de liquiditat.
En tot cas, els banquers centrals no sempre han rebutjat l’objectiu d’inflació superior al 2%. Sota el mandat de Volcker, la Reserva Federal va aconseguir deturar la inflació de doble dígit que es va registrar el 1970, un episodi que es va encunyar com «la conquesta de la inflació»; els nivells d’inflació es van mantenir estables en el 4% des del 1985 fins al 1988, sense que Volcker i els altres membres de la Reserva Federal miressin de reduir-la. La Reserva Federal no va endurir la seva política fins a finals del 1988, quan la inflació va començar a pujar novament.
Malgrat tot, la inflació no deixa de ser una destrucció del poder adquisitiu de la qual el ciutadà de peu no pot escapar. L’alta inflació de la dècada de 1970 va ser una experiència que ha dominat el pensament i les accions dels banquers centrals des de llavors. D’aquesta manera, els banquers centrals s’han erigit en els garants que aquesta destrucció no empitjori i es mantingui estable en el temps.
De la mateixa manera, sembla improbable que aquest objectiu d’inflació pugui variar en el curt i el mitjà termini, ja que, a més de les polítiques monetàries, l’eina més important dels bancs centrals és la comunicació. Canviar aquest objectiu portaria un descrèdit al discurs dels governants i a les seves mesures monetàries.
Article publicat a Invertia / El Español 05.06.2024