Un quart de segle als mercats: quant temps han tardat els mercats a recuperar-se després de cada crisi financera

El primer quart del segle XXI ha tingut períodes de creixement financer robust alternats amb d’altres amb profundes crisis financeres de diferent tipologia i, en alguns casos, provocades per esdeveniments inesperats (cignes negres).

Creand Wealth Management, entitat especialitzada en banca privada, aborda en aquest document quin ha estat el comportament dels mercats financers després d’aquests períodes de crisi, amb l’objectiu d’analitzar quant de temps van tardar a recuperar-se’n i de veure l’impacte d’aquestes crisis en el desenvolupament de les borses en el mitjà i el llarg termini.

La bombolla puntcom (1999-2000)

La crisi de la bombolla puntcom es refereix al període entre el final del segle XX i l’inici del XXI en què companyies que basaven el seu negoci en els avenços tecnològics van experimentar un creixement molt ràpid, que va provocar problemes derivats del desconeixement d’aquests nous models de negoci i d’un càlcul erroni sobre les expectatives de generació de beneficis.

Aquesta crisi va donar lloc a la fallida massiva d’empreses tecnològiques i a una reducció de llocs de treball relacionats amb el sector, amb una caiguda de més del 82% al Nasdaq-100, l’índex borsari dels Estats Units que recull els 100 valors de les companyies tecnològiques més importants, en el període transcorregut entre el 27 de març de 2000 i el 9 d’octubre de 2002. L’índex va tardar a recuperar-se 15 anys, si bé el creixement experimentat a partir del 2015 li ha permès incrementar un +405% el seu valor en borsa durant l’última dècada.

La crisi financera global (2007-2008)

És la crisi financera més greu des de la Gran Depressió de 1929, causada per una situació en què van confluir l’excés de crèdit i la laxitud a l’hora d’atorgar hipoteques a persones amb un perfil creditici baix (subprime). Es van multiplicar els deutes hipotecaris, cosa que va provocar una allau d’execucions hipotecàries que va acabar empenyent a la fallida entitats sistèmiques, com el cas de Lehman Brothers el setembre de 2008. Aquesta situació va derivar en una crisi de confiança global i una paralització del crèdit concedit, tant a empreses com a particulars.

Aquesta crisi va provocar una caiguda sostinguda als mercats financers a escala global, que es va allargar fins a l’any 2010. Si agafem com a referència l’índex MSCI World, un ampli índex de renda variable global que representa el rendiment de la renda variable de mitjana i gran capitalització, els mercats van tardar a assolir els màxims previs a la crisi gairebé sis anys (febrer del 2013).

El deute sobirà europeu i la crisi de l’euro (2010-2012)

L’augment dels nivells de deute públic i privat a tot el món, per estimular el creixement i rescatar entitats després de la gran crisi financera, va propiciar un caldo de cultiu que va desembocar en una crisi del deute sobirà, del sistema bancari i del sistema econòmic de la Unió Europea. Aquest escenari va desencadenar una onada de caigudes en la qualificació creditícia del deute governamental de diversos estats europeus.

L’impacte va ser especialment significatiu en països com Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia, els nivells crònics de dèficit dels quals es van agreujar davant la falta de control. La pèrdua de confiança en aquests mercats va provocar una venda de deute de països amb més exposició al risc i un increment de la prima de risc que va desembocar en una pèrdua generalitzada de confiança.

Si agafem com a referència l’evolució dels principals índexs d’Espanya i Itàlia, les dues economies més importants de la zona euro que van patir l’impacte de la crisi del deute, observem que, a Espanya, l’Ibex no ha tornat a assolir nivells d’11.900 punts fins al gener del 2025, malgrat que ja venia d’una ratxa baixista per la crisi del 2007, quan havia aconseguit arribar als màxims històrics i situar-se en els 15.945 punts el novembre del 2007.

En el cas d’Itàlia, el seu índex de referència, l’FTSE MIB, arrossegava una caiguda del 72% des del 18 de maig del 2007 fins al 9 de març del 2009. Després d’una lleu recuperació durant aquell exercici, va tardar a recuperar els nivells del setembre del 2009 (23.900) gairebé nou anys (abril del 2018).

La caiguda dels mercats per la pandèmia de la COVID-19 (2020)

La pandèmia mundial ocasionada per la COVID-19 és un altre exemple de cigne negre per als mercats. Va afectar de manera inesperada tot el planeta a principis de l’any 2020 i va provocar confinaments i tancaments mai vistos abans a escala mundial. Prenent com a referència l’MSCI World, en només dos mesos, de febrer a març del 2020, els mercats van caure un -34%, fruit del nerviosisme i la paràlisi de l’activitat econòmica. De fet, dues de les cinc caigudes en borsa més grans de la història es van patir gairebé consecutivament durant els primers dies de la crisi sanitària, el 12/03/20 (-9,9%) i el 16/03/20 (-9,9%).

Malgrat aquesta caiguda de prop del 20%, entre gener i març del 2020, la recuperació també va ser molt ràpida. Els mercats ja havien recuperat els nivells prepandèmia el desembre d’aquell mateix any i, a partir d’aquell moment, les borses han experimentat un creixement robust, empeses per l’impuls de les grans empreses tecnològiques.

L’impacte de la inflació global i les polítiques monetàries restrictives (2021-2025)

Després de la pandèmia de la COVID-19, l’economia mundial es va enfrontar a un escenari d’increment del preu de l’energia, estímuls fiscals mai vistos abans i una crisi a la cadena de subministraments que va provocar un augment significatiu de la inflació global. La pujada de preus, juntament amb polítiques monetàries restrictives per part dels principals bancs centrals, van plantejar alguns reptes per a l’economia: minimitzar l’encariment del crèdit i la caiguda d’inversions i consum, la volatilitat dels mercats i el risc d’estancament de l’economia.

Això no obstant, l’impacte va ser limitat als mercats. Segons l’MSCI World, des del màxim històric assolit el desembre del 2021 fins a aquell moment, en què els mercats arribaven amb una inèrcia alcista empesos per la recuperació progressiva de la normalitat postcovid, les borses van tardar a recuperar-se 26 mesos (febrer 2024), i a partir d’aquell moment han experimentat un creixement sostingut.

La tornada de Donald Trump a la presidència dels EUA (2925)

El potencial de creixement de les borses en aquests últims anys, principalment a recer de l’impuls de les empreses tecnològiques, s’ha vist paralitzat amb l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA, en el seu segon mandat. La seva agressiva política aranzelària ha provocat caigudes superiors al 10% en els mercats financers a escala global. L’MSCI World va caure un 11,29% i va recuperar nivells anteriors a l’anunci (3.668 punts) l’1 de maig de 2025. En especial, els mercats van patir grans caigudes després de l’anomenat Liberation Day, el 2 d’abril passat, quan Trump va anunciar el seu paquet aranzelari massiu. Això no obstant, encara és aviat per veure’n l’impacte en el curt i el mitjà termini i per veure com serà la recuperació de les borses.

Paciència, disciplina i diversificació

En un entorn financer que viu en un canvi i una evolució constants, els cignes negres, aquestes sorpreses impredictibles que poden alterar dràsticament els mercats, hi seran sempre. Des de crisis econòmiques fins a pandèmies globals, els esdeveniments que semblen llunyans i improbables poden aparèixer en qualsevol moment, afectar l’estabilitat dels actius i desafiar les estratègies tradicionals. Tanmateix, la història ensenya una lliçó fonamental: la paciència i la disciplina, juntament amb una diversificació adequada, són les claus per sobreviure i prosperar en temps d’incertesa.

Mantenir-se invertit durant les caigudes pronunciades, lluny de ser una estratègia arriscada, és en realitat una de les decisions més prudents que pot prendre un inversor. Juan Litrán, analista a Creand Family Office, explica que «les correccions del mercat, per més doloroses que puguin semblar en el curt termini, han estat històricament el caldo de cultiu per a les oportunitats de llarg termini. Els cignes negres, tot i ser desafiadors, també comporten un recalibratge del mercat que, per als que es mantenen fidels a les seves estratègies d’inversió diversificada, ofereix rendibilitats significatives quan se supera la volatilitat».

D’altra banda, la diversificació, lluny de ser només una tècnica per mitigar riscos, esdevé un salvavides davant la incertesa global. Segons Litrán, «en distribuir el risc a través de diferents classes d’actius, sectors i geografies, els inversors no tan sols protegeixen la seva cartera davant els imprevistos, sinó que també es posicionen per captar el creixement quan el mercat es recupera».

Així doncs, el que avui sembla un cigne negre, amb el pas del temps es pot percebre com una oportunitat. «Per això és fonamental que els inversors no es deixin emportar per les emocions o el pànic que els allunyin del seu objectiu a llarg termini. La inversió requereix visió, disciplina i, sobretot, una estratègia ben diversificada que resisteixi la prova el temps, fins i tot en els moments més turbulents», afegeix Litrán.