El primer que sents en entrar a L’espai és una màgia difícil de descriure. Tot i que a simple vista hi ha taules, cadires, ordinadors i un conjunt de sales que a primera hora del matí són buides i podríem dir que conformen una petita escola, una fracció de segon és suficient per adonar-te que va molt més enllà. De seguida t’envaeix una energia especial, notes com de cop i volta t’arriben les vibracions de moltíssima gent i entens en un tres i no res que el formen totes les persones que hi han passat algun moment, que vindran durant el dia a participar de les activitats o que fins i tot hi passaran matí i tarda.
El millor de tot és que s’hi apleguen homes i dones de més de 60 anys amb ganes d’aprendre, persones que mantenen intacta una inquietud inequívocament sana, però que no només venen a rebre classes, fer cursos i prendre apunts, sinó també a donar. Que entren amb els braços oberts, disposades a establir noves relacions i a construir xarxes que comencen aprenent a fer servir el mòbil i acaben compartint àpats un cop acaba la lliçó. El primer contacte sol ser prudent, però passen molts menys dies dels que us podeu imaginar des d’aquest punt fins que tens la sensació que més d’una i més d’un podrien venir a la primera classe i, en sortir-ne, agafar la carmanyola per compartir taula de dinar amb els monitors i esperar-se a la classe de la tarda.
L’espai és un punt de trobada on la confiança viatja a la velocitat de la llum i sense risc de prendre mal. La teoria que d’entrada estableix que els alumnes venen a aprendre i els formadors a ensenyar es converteix en una simbiosi perfecta i bidireccional un cop verbalitzada la primera conversa informal. És més que sorprenent veure com qui seu a escoltar com pot organitzar millor els seus fitxers, entrar en el món de la intel·ligència artificial, estar més ben informat o entendre millor les seves emocions, un cop surt de classe, es converteix en un mestre perfecte o una mestra perfecta per als seus professors. I ho fa sense barreres. Tothom està disposat a compartir una experiència, a explicar com ha viscut les últimes setmanes o com les vivia fa trenta anys. És una allau de coneixement i saviesa que obre infinites vies de pensament, de tracte humà, de comprensió del país i de l’entorn. I, el millor de tot: un lloc segur on tothom, tingui l’edat que tingui, es pot expressar, sentir-se útil i trobar suport alhora. Un oasi que a nosaltres ens ensenya que mantenir la ment activa avui serà fonamental per viure millor demà.
I tot això ho vivim de portes endins i enfora, amb activitats a la natura, sortides culturals i xerrades d’especialitat que ens demostren, de manera meridiana, que les preocupacions i els anhels dels usuaris són també els nostres. I, si no és així, haurien de ser-ho.
Fora del que seria l’entorn purament formatiu, i perquè l’olla no pari mai de bullir, el voluntariat treu el cap amb una barbaritat de propostes de les quals som testimonis cada dia. Cada setmana i durant una bona estona, prenen protagonisme la història de l’art, l’italià, el dibuix i el francès. Quan arriba Nadal, de manera totalment desinteressada, un grup d’usuaris converteix L’espai en un pessebre. I encara tenen temps per proposar sortides a Andorra, Barcelona i França, demostrant-nos que compartir i aprendre és una experiència que es viu 24 hores, set dies a la setmana i 360 graus. Us podeu imaginar el goig que sentim quan, després d’una setmana sense fer classe, la gent torna i ens diu que ens ha trobat a faltar? Creieu-nos, nosaltres també els trobem a faltar. De debò, tot això és, molt resumidament, el que ens provoca el dia a dia a la feina, des que encenem els llums de L’espai fins que n’apaguem l’últim interruptor.
I d’on neix? Per què? Gràcies a qui? Doncs neix de la voluntat de retornar a la societat tot allò que aquesta ens ha aportat. I es fa realitat gràcies a Creand Fundació, que, en un món cada dia més individualista, decideix engegar la maquinària pensant exclusivament en els altres i en què pot fer per millorar, ni que sigui una miqueta, la vida dels que ens envolten. L’espai és una de les moltes iniciatives que brollen d’una entitat amb una sensibilitat admirable i un saber fer amb un segell únic. Per a nosaltres, el simple fet de pensar que aportem un petit granet de sorra a aquest projecte és un orgull enorme; és la satisfacció de formar part d’aquest petit però gran paradís on vivim amb els altres i per als altres, i on absolutament tothom qui hi participa pensa més a donar que no pas a rebre. Sens dubte, tenir un mirall on veure’s reflectit és un regal.
Article publicat al Diari d’Andorra el 22.10.2026