En la gestió d’un patrimoni financer, un dels riscos més insidiosos i persistents a què s’enfronten els inversors és la inflació. La inflació erosiona el poder adquisitiu dels actius i pot afectar directament la capacitat d’una persona o una institució per complir els seus objectius econòmics i socials en el llarg termini.
Durant més d’una dècada hem viscut una absència total d’inflació, i fins i tot en períodes determinats el banc central ha tingut por de patir una deflació, de la qual es volia fugir a tot preu. Era un risc que pràcticament qualsevol participant en els mercats financers havia oblidat. Fins que, després de la pandèmia, es van donar un seguit de circumstàncies que, a part d’un període extraordinari i curt d’inflació galopant, tenim present en totes les principals economies.
La inflació, en ser una pujada sostinguda en el temps del nivell de preus en una economia, no deixa de ser un impost silenciós, al qual es fa massa poc cas i que, a llarg termini, minva considerablement el patrimoni.
La inflació és un fenomen monetari amb una gran complexitat com a variable macroeconòmica i la seva persistència afecta especialment els més vulnerables. En aquest sentit, la inflació té una dimensió ètica. L’economia ha d’estar al servei de l’ésser humà i no a l’inrevés. L’erosió del valor dels diners es pot convertir en una manera subtil d’injustícia quan els instruments financers no estan dissenyats per protegir adequadament tothom, i especialment els més conservadors. Hem de pensar que, pel sol fet del pas del temps, una inflació del 2% eliminaria la meitat del poder adquisitiu en uns 35 anys.
Inversions reals vs. inversions nominals
En termes financers, es distingeix entre inversions reals i inversions nominals. Les inversions nominals, com ara els bons tradicionals o els dipòsits a termini fix, estan denominades en una unitat monetària que no s’ajusta automàticament a la inflació. Això significa que, encara que el capital pugui semblar segur en xifres, el seu valor real pot disminuir amb el temps.
Per contra, les inversions reals són les que mantenen o incrementen el seu valor ajustat per inflació. Inclouen actius com ara accions d’empreses productives, béns immobles, matèries primeres o bons indexats a la inflació. Aquests instruments, si bé poden implicar més volatilitat, ofereixen una millor protecció patrimonial a llarg termini.
Així, en renda variable es pot invertir en companyies que creen valor i els beneficis de les quals reflecteixen una protecció contra la inflació. En el món immobiliari, per regla general, les rendes se solen actualitzar d’acord amb la inflació passada. I els bons indexats a la inflació actualitzen el nominal cada any d’acord amb la inflació del país que els emet.
Des d’una perspectiva ètica, és important recordar que la protecció davant la inflació no ha de ser una recerca de guany per si mateixa, sinó un mitjà per garantir l’ús just i eficaç del patrimoni. Invertir no és només una activitat tècnica, és també una forma de corresponsabilitat amb el bé comú.
Aplicat a la protecció davant la inflació, aquest enfocament ens anima a buscar instruments financers que siguin sostenibles, inclusius i èticament responsables, sense sacrificar l’eficàcia econòmica. Per exemple, invertir en empreses que desenvolupen energies renovables, infraestructura social o tecnologies accessibles pot representar una inversió real que no tan sols protegeixi el patrimoni, sinó que el posi al servei del desenvolupament humà integral.
Com a conclusió podríem dir que, davant la inflació, protegir el patrimoni no és només una acció financera, sinó també un acte de responsabilitat moral.