Fa uns anys es va fer un experiment amb dos grups de jutges. A tots se’ls donava el mateix cas per separat. A la meitat se’ls recomanava una sentència molt baixa i a l’altra, una de molt més elevada, però se’ls donava llibertat absoluta per decidir. El resultat va ser que els primers van emetre una condemna que, de mitjana, era molt inferior a la dels segons.
Això no és pas un problema que pateixin només els jutges. El cervell fa servir les dades més recents com a punt de partida per fer aproximacions quan li falta informació, i de manera inconscient, sense avaluar si el punt de partida té sentit o no. (L’experiment d’abans el van repetir tirant un dau abans de prendre la decisió, i el número que va sortir també va tenir influència sobre la sentència final.)
Aquest procediment també es fa servir com a tàctica de venda. Pareu atenció si voleu comprar alguna cosa i primer us ensenyen els “millors” productes i, després, d’altres en què la relació qualitat-preu és sensacional. Si no tenim cap més referència —Internet complica molt la vida als venedors—, el nostre cervell agafa els primers preus com a referència, i els segons, tot i que potser també són molt cars, no ens ho semblaran pas tant.
Ara ens passa una cosa similar amb els tipus d’interès. Des del 2008 i fins fa ben poc, han estat la gran majoria del temps a zero (o en negatiu). Ara que es poden obtenir tipus positius en diversos instruments, ens tempta moltíssim conformar-nos-hi. El problema és que el nostre cervell els compara amb el zero. És a dir, amb res. Per suposat que, per irrisori que sigui, cobrar alguna cosa és millor que res, però això ens fa prendre males decisions. Els tipus no han estat pas zero normalment (aquesta darrera dècada ha estat una anomalia des del punt de vista històric).
Estalviar no és res més que posposar consum per al futur. Tenim diners i decidim fer l’esforç de guardar-ne una part per a més endavant: per fer les vacances somiades, per a la jubilació o per a la universitat de la canalla. Cal no oblidar, però, que tot l’anterior passarà amb els preus del futur, no amb els d’avui. Si el preu dels vols o de les universitats es doblen (així ha estat, de fet, en menys de dues dècades), i els nostres estalvis no, haurem fet molt mal negoci.
Malauradament, la inflació dels propers anys, de mitjana, gairebé segur que serà molt més elevada del que ha estat des de principis de segle. Diversos factors que mantenien la inflació controlada s’han capgirat i actuen en direcció contrària. Per explicar-ho bé, en tenim per a un altre article, però potser un dels elements més poderosos és la reversió de la globalització, que, entre d’altres coses, pressiona el mercat laboral en molts països —hi ha escassedat de mà d’obra en molts llocs. Els preus també es veuran pressionats per quantitats enormes d’inversió, tant pública com privada, que s’hauran d’escometre els propers anys. S’han d’invertir molts diners en la transició i independència energètica (sovint la mateixa cosa), en automatització, en intel·ligència artificial, per donar uns pocs exemples. Així doncs, la inflació, gairebé segur, serà superior de mitjana als tipus que podem obtenir en productes que ens paguen un cupó fix sense gaire risc.
Què fem, doncs? Agafant sèries històriques molt llargues, en comptes de les dades recents amb què el cervell es deixa enganyar, podrem prendre millors decisions. Des del 1800, la renda variable ha donat anualment gairebé un 7 % de mitjana, un cop descomptada la inflació (més del doble que la següent alternativa). Té una explicació: hi ha empreses (no totes, cal triar bé) que poden apujar preus del que venen sense perdre clients quan els costos augmenten. Seleccionant bé, i parant molta cura amb el preu d’entrada, no és d’estranyar que siguin la millor fórmula per protegir (i incrementar) els nostres estalvis amb el pas del temps. Sempre, això sí, amb el percentatge que toqui al nostre perfil de risc. Si no, inevitablement, quan hi hagi davallades de la borsa —n’hi haurà segur periòdicament— ens agafarà mal de panxa i voldrem vendre en el pitjor moment.
En definitiva, tot i que ens temptin molt les solucions de tipus fix, penseu que l’efecte àncora potser us està jugant una mala passada. La inflació és l’enemic a batre per a qualsevol estalviador.
Article publicat al Diari d’Andorra 21.12.2023