El sistema sanitari i els seus reptes

El sistema sanitari andorrà en el seu conjunt està format per actors públics i privats: la CASS, el SAAS, professionals i centres mèdics privats amb conveni amb la CASS i asseguradores privades amb productes de copagament amb diferents nivells de cobertura. Aquest sistema probablement és més eficient que el d’altres països on la part pública i la privada són compartiments estancs que generen ineficiències i increments dels costos als assegurats. Malgrat tot, el sistema s’enfronta a problemes similars als dels països veïns, i un dels principals és l’augment constant de la despesa mèdica, molt accentuada últimament. La despesa de la branca general es va incrementar el 2024 al voltant d’un 12% respecte a l’any anterior i, malauradament, les dades del primer trimestre del 2025 mostrem un increment similar. Les cotitzacions a la CASS de la població no són suficients per sufragar aquesta despesa i el Govern ha d’injectar en cada exercici uns imports que no deixen de créixer, prop de 58,9 milions per a l’exercici 2026, 12,4 milions més que al 2025, un increment superior al 25%. Trobem problemes similars en les assegurances privades. Les entitats asseguradores ens veiem obligades a ajustar les primes dels nostres productes de salut per poder fer front a l’increment constant de la factura mèdica.

Quines són les principals causes que provoquen aquest augment de la despesa? Com sempre, la causa és multifactorial, però hi ha alguns factors que sobresurten de la resta: l’augment dels costos sanitaris, l’envelliment de la població i l’increment de l’obesitat.

Els costos sanitaris han augmentat per sobre de l’IPC d’una manera continuada en els últims anys en la majoria dels països desenvolupats. La despesa farmacèutica n’és un dels principals factors. L’increment de pacients crònics, com veurem més endavant, i l’aparició de noves teràpies innovadores d’alt cost fan disparar la factura farmacèutica. Els nous fàrmacs d’alt impacte (immunoteràpies, teràpies gèniques, tractaments personalitzats en oncologia o malalties rares) tenen costos molt elevats. Segons dades de l’OCDE i de l’Agència Europea de Medicaments (EMA), aquests nous tractaments poden costar de 50.000 a 500.000 euros per pacient/any, molt per sobre dels tractaments convencionals. Per posar un exemple, la nostra entitat va experimentar un augment del 17% en la despesa de farmàcia durant el 2024 i superior al 14 % en els primers nou mesos del 2025.

L’aparició de noves tècniques quirúrgiques com la robòtica, amb possibilitat d’operar a distancia, l’ús de la intel·ligència artificial i la realitat augmentada, la impressió 3D per a la creació de solucions a mida, l’ús de biomaterials o les noves tècniques diagnòstiques i analítiques inevitablement fan incrementar els costos sanitaris.

És evident que totes aquestes teràpies i nous fàrmacs tenen la seva part enormement positiva, com és la disminució del temps de convalescència, la millora en l’esperança de vida de determinades patologies i, en general, l’increment de la qualitat de vida.

D’altra banda, l’envelliment de la població és una realitat en què tots els actors hem de posar el focus, perquè si no és la principal causa de l’increment sanitari actualment, ho serà en un futur pròxim. En tots els països desenvolupats hi ha un envelliment de la població constant, tant per la disminució de la natalitat com per l’augment de l’esperança de vida gràcies als avenços en medicina. Tots ens hem de preparar per a aquesta realitat, que ja és aquí i que anirà augmentant.

Què significa, des del punt de vista sanitari, un envelliment poblacional? En general, aquest envelliment fa incrementar els pacients amb afeccions cròniques, com ara malalties cardiovasculars (hipertensió, arterioesclerosi…), malalties neurodegeneratives (Alzheimer i altres demències), càncer, diabetis, patologies respiratòries com l’MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica), osteoporosi i artrosi. Segons l’EFPIA (European Federation of Pharmaceutical Industries and Associations), bona part d’aquests pacients pateixen més d’una d’aquestes afeccions (polimorbiditat). Al voltant del 37% dels europeus de més de 65 anys tenen múltiples afeccions cròniques. Això implica pacients sovint polimedicats. Però aquest problema comença molt abans, al voltant d’una quarta part de la població en edat laboral ja té una malaltia crònica. El nombre d’adults diagnosticats amb diabetis a la UE gairebé s’ha duplicat en les dues últimes dècades i han passat d’uns 17 milions l’any 2000 a 33 milions el 2019, i es preveu que augmenti fins a 38 milions el 2030.

Tampoc ens hem d’oblidar d’un altre factor decisiu en l’increment de la despesa sanitària. Em refereixo a l’obesitat. Moltes persones són reticents a parlar de malaltia o patologia quan es tracta d’obesitat. Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), l’obesitat és una malaltia crònica complexa que es defineix per una acumulació excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut. L’obesitat pot provocar un augment del risc de diabetis de tipus 2 i cardiopaties, pot afectar la salut òssia i la reproducció i augmenta el risc que apareguin determinats tipus de càncer. L’obesitat influeix en aspectes de la qualitat de vida com ara el son o el moviment. L’obesitat, i també el sobrepès, generen despeses directes i indirectes. Les directes inclouen despeses mèdiques (cirurgia, proves mèdiques i medicació) i no mèdiques, com les de transport per rebre atenció mèdica. Les indirectes inclouen l’absentisme laboral relacionat amb la salut i la reducció de la productivitat. Segon l’FMO (Federació Mundial de l’Obesitat), el 2035 es podria arribar a 2.000 milions de persones obeses, amb un impacte econòmic estimat de 4 bilions d’euros, gairebé el 3% del PIB mundial del 2035. Per tant, els costos públics i privats de l’obesitat i el sobrepès són enormes i les conseqüències mèdiques per a les persones afectades són molt preocupants. Tot plegat genera un increment constant de les necessitats sanitàries en tots els àmbits, ja sigui l’assistència primària, l’hospitalització mèdica i quirúrgica, les proves diagnòstiques o la farmàcia. Tots els estaments públics i privats han de buscar solucions per abordar aquesta situació.

Sembla complicat avançar en la contenció dels costos sanitaris mentre es milloren els serveis per augmentar la qualitat de vida de la població. Tot i això, hi ha iniciatives que poden ajudar en alguns dels àmbits, o en tots dos alhora. Per exemple, a escala europea hi ha diversos projectes per a la negociació de preus centralitzats i compartits. Un altre aspecte que s’intenta millorar en molts països és la qualitat de l’aire, principalment de les grans ciutats, ja que se sap que incideix en moltes afeccions respiratòries i immunitàries.

Però el que sembla que pot ajudar a contenir les despeses i, sobretot, a millorar la salut són els avenços científics i tecnològics que ja són aquí i els que apareixeran ben aviat. La telemedicina és un instrument que ja tenim al nostre abast i que cada vegada es va utilitzant més. No es tracta de cap tecnologia trencadora ni disruptiva, sinó d’utilitzar eines telemàtiques que ja tenim a l’abast i que poden ajudar a disminuir les cues en assistència primària, i sobretot, de cara a l’atenció a pacients crònics amb o sense mobilitat reduïda, a evitar els desplaçaments a la consulta. Les noves tecnologies de creació de vacunes han reduït el temps de desenvolupament i producció.

Però, de totes les noves tecnologies i avenços que estan apareixent, n’hi ha una que està per sobre de tota la resta: la intel·ligència artificial. Hi ha moltíssims projectes en els quals ja es fa servir la IA. Un dels més destacats, com ja hem comentat, són els sistemes de diagnòstic, i també els sistemes assistits per IA per a la formulació i generació de nous medicaments. L’any 2024 es va concedir el Premi Nobel de Química a uns científics que, utilitzant un model d’IA, van poder desxifrar l’estructura de quasi totes les proteïnes conegudes, cosa que representa un pas de gegant que permetrà reduir temps i costos en moltíssims desenvolupaments científics relacionats amb la medicina.

Estem davant d’uns avanços mèdics mai vistos fins ara, però hi ha d’altres accions que poden millorar tant o més la nostra qualitat de vida i amb uns costos molt inferiors. Els humans hem evolucionat com a espècie des de fa milers d’anys, com la resta de mamífers. Aquesta adaptació ha estat lenta al llarg de generacions, per poder sobreviure i reproduir-nos en les millors condicions possibles. Això implicava una activitat física constant, una alimentació variada però escassa i un sistema d’alerta davant els perills imminents que activava el nostre cos i ens preparava per afrontar el perill (estrès agut).

Aquesta adaptació s’enfronta ara a una nova realitat que ha arribat de cop i davant la qual no estem preparats genèticament: sedentarisme, abundància d’aliments, la majoria d’ells hipercalòrics i amb poca qualitat nutricional, i finalment, el ritme de vida, amb molta pressió laboral, social i econòmica, que ens sotmet a un estrès constant (estrès crònic). Aquí és on rauen bona part de les causes de les malalties descrites anteriorment. La prevenció és la clau, i tots els actors hem de fer un esforç de cara a aquesta prevenció. No es tracta únicament de la medicina preventiva, que permet detectar la patologia en estadis inicials i que ho soluciona sovint amb la prescripció de fàrmacs. Em refereixo a prevenir abans que existeixi qualsevol símptoma. Hi ha multitud d’estudis que demostrem que l’activitat física regular i una alimentació moderada, basada principalment en aliments reals, fan disminuir l’aparició de la majoria de patologies cròniques. Una vida social activa i tenir les eines necessàries per combatre les causes de l’estrès serien altres situacions que també s’ha demostrat que ajuden a disminuir clarament aquestes patologies. Incentivar aquest hàbits hauria de ser una prioritat institucional, tant per reduir la factura sociosanitària com per millorar la qualitat de vida de la població.

Més important que viure molts anys és viure’ls amb bona salut.

Article publicat al Diari d’Andorra el 21 i 21 /11 /2025