L’impacte del conflicte a l Pròxim Orient (especialment al voltant de l’Estret d’Ormuz i l’Iran) sobre el preu del petroli és molt interessant perquè s’aprecia una desconnexió històrica entre el mercat físic i el financer motivada per una escassetat immediata de barrils.
El punt clau sobre la situació actual i les diferències respecte a dinàmiques d’anys anteriors és l’impacte enorme que té el conflicte. Sis setmanes després de l’inici de les hostilitats, la magnitud del xoc d’oferta és massiva. S’estima que romanen tancats 13 milions de barrils diaris de producció. Les pèrdues acumulades pugen a 550 milions de barrils, repartits entre cru (350 M) i productes refinats com el dièsel i el combustible per a avions (200 M). Tot i que s’han observat sortides puntuals de vaixells per l’estret d’Ormuz, la manca d’acords diplomàtics complets i la retòrica de bloqueig suggereixen que la recuperació de les exportacions serà lenta.
Aquest impacte enorme explica l’anomalia de preus entre el petroli «físic» i el petroli en «paper» (futurs). La característica principal d’aquest conflicte és la divergència sense precedents en el complex Brent. Mentre que el futur de l’ICE Brent (petroli en «paper») cotitza al voltant dels 100 dòlars per barril, el petroli «físic» cotitza per sobre dels 130 dòlars.
Aquesta bretxa de més de 30 dòlars és un màxim històric (normalment és de +/- 3 dòlars per barril). No es tracta d’un mercat trencat, sinó d’un sistema que identifica on és més greu el problema: l’escassetat immediata. Les refineries a Europa estan lluitant per aconseguir carregaments físics disponibles ara per substituir els barrils perduts del Golf, cosa que dispara les primes de lliurament ràpid.
Per què és diferent dels anys anteriors? A diferència de crisis prèvies en què tot el complex de preus pujava a l’uníson, aquesta vegada el mercat financer (futurs) mostra certa contenció i reflecteix la creença que el flux per Ormuz es restablirà a mitjà termini. No obstant això, el mercat físic es troba en un estat de backwardation extrem (el preu actual és molt més car que el futur).
Hi ha una problemàtica addicional que també crida molt l’atenció. S’observa una migració de l’estrès. El conflicte va començar com un problema d’accés al petroli per a l’Àsia, però ara s’ha desplaçat a l’Atlàntic. L’Àsia està «succionant» barrils de la conca atlàntica (com el WTI Midland dels Estats Units), cosa que encareix el Brent físic a Europa de manera violenta.
A més, cal tenir en compte la logística i els nòlits. El cost de moure el petroli i la interrupció de les cadenes de subministrament han fragmentat el mercat. Reiniciar aquestes rutes després d’un bloqueig no és instantani. Comportarà mesos (s’estima que fins a l’octubre) aconseguir una normalització.
Tot això fa que hi hagi unes noves regles del joc. La gran diferència estructural per al futur és que, fins i tot si l’estret d’Ormuz es reobre, el mercat no tornarà a la «normalitat» anterior. La percepció de risc ha canviat i, per tant, hi haurà una prima estructural si l’Iran manté influència sobre Ormuz. El 20% del subministrament global queda exposat. Això atorga al Brent una prima de risc permanent. A més, s’establiran uns inventaris estratègics. Els països tendiran a augmentar les seves reserves de seguretat, de manera que s’elevarà la demanda estructural i es mantindran els inventaris comercials més ajustats.
En conclusió, el conflicte ha elevat l’estimació de preus per al petroli no només a curt termini, sinó també a mitjà i potser a llarg termini a causa d’una barreja d’escassetat física real i d’un canvi en la psicologia de la seguretat energètica global.
Tancament de redacció 20 d’abril del 2026