És impossible avorrir-se en això dels mercats financers, sobretot amb Trump al capdavant. La llista d’ocurrències en els gairebé dos anys que fa que és al càrrec és tan llarga que no cabria en aquest article. Algunes ens desperten un somriure (recentment va declarar que estava a favor de mantenir l’horari d’estiu tot l’any per poder jugar a golf a la tarda). D’altres són força menys innòcues, com la decisió d’atacar l’Iran el passat febrer. Vam començar l’estiu amb l’anunci del “final de la guerra” i el vam acabar amb el cru a triple dígit, sense cap solució aparent. Més aviat al contrari. Les eleccions de novembre –les últimes enquestes apunten que podria perdre la majoria republicana en totes dues cambres– potser és el que el té en pausa.
Ni el repunt del cru ni el de les tensions geopolítiques (a nivells estratosfèrics des de fa massa temps, recorden períodes d’infausta memòria) no han aturat una economia extremament robusta –els PMI dels EUA marquen màxims de cinc anys; els d’Europa, de tres. La combinació de creixement econòmic i inflació encara massa elevada no ha deixat gaire alternativa als bancs centrals. La Fed va apujar el tipus oficial al setembre per primera vegada des del 2023, i va indicar que el més probable és que no sigui l’últim cop. El BCE va encadenar una segona pujada, i el BoJ en va sumar una més a la sèrie que havia començat fa dos anys (lent però segur, l’1,25% actual no es veia des del 1995).
La renda variable continua impertorbable, suportada pel bon moment macro i per un creixement de beneficis excels. I per la IA. No és gens fàcil invertir en borsa sense invertir en IA i que vagi bé. A les empreses que fallen un mil·límetre en el que n’esperen els inversors les atien com una mala cosa (nota de l’autor: aquí hi ha les millors oportunitats, si tenen una mica de paciència, o molta). A les que prometen construir xalets a Mart els va de cine.
Menys bé li va a la renda fixa. Com era d’esperar, la combinació de creixement sòlid, cru a l’alça i bancs centrals en peu de guerra contra la inflació s’ha emportat les TIR de les corbes sobiranes, en rebots de magnituds majúscules. Tot això li sembla, a qui escriu, una mera normalització. Veníem d’una aberració històrica (tipus zero) absolutament insostenible, amb els nivells de deute acumulats (sobretot públic). Sumin-li que ara als governs els ha sortit competència per captar l’estalvi –per invertir en centres de dades, en defensa, en electrificació, en automatització, i en el Camp Nou (perdonin això últim els que no siguin del Barça).
Mentre els rebots de les TIR se sustentin en una macro saludable, res de greu. Per a l’inversor de renda fixa, de fet, és una oportunitat de millorar els cupons (oblidin l’efecte valoració, molt més ràpid; es compensarà amb el temps). El problema seria si es deguessin a temors per la salut dels comptes públics. És el cas de França, per exemple, i la cosa s’està complicant –la prima de risc se situa en nivells de la crisi de l’euro. Els mesos vinents seran intensos, a Europa, amb eleccions a França, Itàlia i Espanya, que esperem que serveixin per apagar pors en lloc d’avivar-les.
De moment, doncs, als mercats financers tot bé, gràcies. Beneficis i macro excel·lents, i els principals actius financers continuen rendint bé. Vigilin només els tipus durs. No són ni Trump, ni Putin, ni Xi Jinping. Són els tipus d’interès.
Tancament de redacció: 9 d’octubre de 2026