Si li pregunten a la seva IA favorita quins són els llocs més importants del món els respondrà gairebé segur que depèn de si parlem de valor històric (les piràmides de Ghiza i el Machu Picchu surten sempre), de religió (la Meca, el Vaticà), de ciència (el CERN, Sillicon Valley), de finances (Wall Street, la City londinenca), de viatges (la Torre Eiffel, la Sagrada Família) o de política (la Casa Blanca, Pequín). Però cap respon (en tot cas, no les que he provat jo) que avui dia, sense cap mena de dubte, el lloc més important del món és un petit tros de mar de 33 km d’ample entre Oman i l’Iran, l’estret d’Ormuz. Trump devia calcular que desmantellar el règim iranià seria bufar i fer ampolles quan va autoritzar l’operació Fúria Èpica (no se li pot negar creativitat en les nomenclatures). Al cap d’un mes i mig, mentre escrivim aquestes línies, continuen sense passar-hi ni petroli, ni gas, ni derivats que el món tant necessita. Potser quan llegeixin aquest text ja hauran arribat a un acord, això sí. A Trump li corre pressa tancar d’una vegada l’aventura: el seu partit afronta eleccions de mig mandat al novembre, amb molt mal pronòstic.
Sigui com sigui, podem aventurar algunes coses sense gaire risc d’equivocar-nos. Primera, que quan s’arribi a un acord costarà tornar a la “normalitat” –s’han de reparar danys, abaratir les assegurances dels vaixells, deixar que surtin i entrin per buidar l’estoc emmagatzemat, reobrir producció, i refinar el cru (el petroli, a seques, no serveix de res). Segona, és gairebé segur que el règim iranià continuarà controlant el país amb gent més radical que abans al capdavant, la qual cosa incrementarà la inseguretat a la zona a mitjà termini. Tercera, el preu del cru continuarà sent alt durant un temps. Aquesta guerra no ha servit per res (res de bo, si més no). A l’Iran se li ha ensenyat que és molt més poderós que no es pensava: en té prou d’amenaçar amb bloquejar el pas a Ormuz (ni tan sols l’ha de bloquejar de veritat, a veure qui s’atreveix a creuar-lo) per posar en una situació crítica la resta del planeta. És lògic que el cru cotitzi amb una prima superior a l’anterior. La majoria de països voldran omplir les seves reserves tant com puguin així que sigui possible, amb la qual cosa la demanda es dispararà, amb una oferta que tardarà molt a recuperar la normalitat. I quarta, que als mercats financers tant els és tot. Solen ignorar els esdeveniments geopolítics, i aquest cop no ha estat cap excepció –les caigudes han estat mínimes tenint en compte la magnitud del que ha passat. Si la cosa s’acaba aviat, sembla fins i tot raonable, del punt de vista fonamental. Veníem d’una macro robusta, que sembla molt suportada malgrat tot. D’una banda, pels estímuls fiscals a punt d’arribar en diferents punts del planeta (Alemanya, el Japó, els EUA mateix). De l’altra, per inversions salvatges que en gran part semblen innegociables i independents del cicle (en IA, en defensa, en automatització o en electrificació –que a Europa cal llegir en clau d’independència energètica).
El risc per als inversors és la inflació. Si esclata, i els bancs centrals apugen els tipus, s’aigualeix la festa. Pensem que no ho haurien de fer. Els bancs centrals no poden imprimir petroli, i les pujades del cru no deixen de ser un impost sobre la renda, que redueix el creixement. Apujar tipus no fa reobrir l’estret d’Ormuz, només acreix el risc de recessió. Potser un risc encara més gran és que les valoracions de partida eren molt generoses, quant a índex, en gairebé tot (renda fixa, variable i alternatius). La bona notícia és que la dispersió és ENORME (en majúscules, com diria Trump en els seus tuits a la seva xarxa social). Això vol dir que, malgrat que els índexs estiguin cars, hi ha moltes i molt bones oportunitats (MOLT!) per comprar actius concrets que estan molt (MOLT!) barats per a l’inversor pacient. Recordin –ho poso en cada text– que si no són pacients no inverteixen, especulen.
Tant de bo deixem de parlar ben aviat d’Ormuz i parlem d’Eurodisney o de les Maldives, o de qualsevol altre lloc que només d’esmentar-lo els evoqui pau i felicitat.
Tancament de redacció 20 d’abril del 2026