Continua la compra massiva d’actius de risc. Tant és que a França els governs caiguin com mosques, que Israel ataqui Qatar, que Polònia abati drons russos, que la macro americana desacceleri o que la Fed sigui el sac de boxa del govern americà. I déu-n’hi-do els cops que li està etzibant, per cert. Per si fos poc intentar fer fora una de les seves governadores per presumptes irregularitats (d’abans d’accedir al càrrec), han aprofitat per nomenar com a membre Stephen Miran, el primer que compaginarà el càrrec amb un altre dins el govern americà (cosa que no havia passat mai abans). Ni tan sols l’estiu, que sol ser propici a episodis de volatilitat, ens ha regalat cap correcció. Els inversors continuen comprant, sense descans. Tant és tot.
Tampoc és que la cosa sigui tan terrible, no es pretén dramatitzar. Els conflictes geopolítics no solen tenir un impacte durador en els mercats, llevat que arrosseguin l’economia. El mercat laboral americà es pot permetre desaccelerar sense que es deteriori el consum, perquè la lluita contra la immigració ha reduït l’oferta de mà d’obra, i els salaris per als que queden es mantenen ferms. I la Fed resisteix, de mala manera, però de moment resisteix l’assetjament governamental. Mentrestant, corre el xampany entre els proveïdors d’intel·ligència artificial. Oracle ha estat l’últim a afegir-se a la festa, anunciant xifres que van deixar bocabadats propis i estranys en compromisos en els seus serveis de cloud. Sembla que majorment d’Open AI (ChatGPT per a qui no ho segueixi), que no té els diners que ha promès gastar. Al rescat, pocs dies després, Nvidia (que és qui ven els xips a Oracle). Una triangulació que hauria de provocar una arrufada de celles, com a mínim.
El CEO de Citigroup es va fer famós per una entrevista al Financial Times en què va dir que, mentre soni la música, s’ha de ballar. I que això feien ells, ballar. El problema és que l’entrevista la va fer el 2007, i el banc que dirigia gairebé desapareix només uns mesos després. Un servidor té el defecte d’admirar gent diametralment oposada, com Charlie Munger, escuder (força més que això, però deixem-ho així) de Warren Buffett, per a qui no li soni el nom. Deia que els diners de veritat no es guanyen ni comprant ni venent, es guanyen esperant. Malauradament, la paciència no és una cosa que es valori gaire avui dia –potser perquè vivim en mons digitals, tots acostumats a la immediatesa. El món no està tan malament (ni tan bé), i no tenim ni idea de si la IA és una bombolla o no, i si estigués en gestació, la cosa pot durar anys. Però sí que sabem una cosa: el risc es paga malament.
La paciència és “la” virtut d’un inversor. Cal saber esperar que arribin millors oportunitats, per a la qual cosa cal deixar disponible una part de la nostra cartera. Cal recercar per trobar bones idees (que n’hi han). Però cal saber esperar, també. Que madurin, les que funcionen pitjor. I deixar que les bones idees segueixin el seu camí, sense precipitar vendes només per recollir guanys. Molta paciència, vaja. Tindrà recompensa.
Tancament de redacció: 6 d’octubre de 2025