Quan la seguretat esdevé educació financera

Durant les darreres dècades, l’educació financera ens ha ensenyat a estalviar, invertir, gestionar el crèdit i planificar el futur. Ha contribuït, sens dubte, a ajudar-nos a construir patrimoni.

Tanmateix, mentre l’educació financera evolucionava, la societat experimentava una transformació silenciosa. Sense grans titulars, la manera com accedim al nostre patrimoni ha canviat profundament.

Fa només uns anys, el control dels nostres actius depenia d’una signatura manuscrita, d’una llibreta bancària o de la presència física en una oficina. Avui depèn, en gran mesura, d’un telèfon mòbil, d’un correu electrònic, d’una identitat digital o d’un mecanisme d’autenticació.

Els nostres actius continuen sent pràcticament els mateixos. El que ha canviat és la manera com n’exercim el control. I quan canvia la manera d’exercir aquest control, també canvia allò que cal protegir.

Com a director de Seguretat d’una entitat financera, aquesta transformació em porta a formular una reflexió. Si l’educació financera pretén continuar preparant els ciutadans per protegir el seu patrimoni, crec que ha arribat el moment d’ampliar-ne l’enfocament.

Quan parlem de patrimoni pensem en diners, habitatges, inversions o empreses. Però hi ha un altre conjunt d’elements que, sense tenir un valor econòmic propi, resulten imprescindibles per accedir a aquests actius i administrar-los: el telèfon mòbil, el correu electrònic, els mecanismes que acrediten la nostra identitat o els dispositius des dels quals operem habitualment.

Em referiré a patrimoni digital com el conjunt d’identitats, credencials, dispositius i mecanismes d’autenticació que permeten exercir el control sobre el patrimoni econòmic d’una persona.

No parlo d’actius digitals ni de criptomonedes. Parlo dels elements que ens permeten demostrar qui som, accedir al nostre patrimoni, decidir i actuar sobre ell.

Observo com han evolucionat els atacs durant els darrers temps. Cada vegada és menys habitual que l’objectiu sigui únicament vulnerar un sistema tecnològic. Resulta més eficaç aconseguir que sigui la mateixa víctima qui cedeixi el control dels elements que li permeten administrar el seu patrimoni. Una trucada convincent, un missatge aparentment legítim o una identitat suplantada poden tenir més impacte que un atac purament tecnològic.

Per això considero que avui ja no té gaire sentit parlar de seguretat física, prevenció del frau o ciberseguretat com si fossin disciplines independents. Totes formen part d’un únic model de seguretat orientat a protegir les persones i, a través d’elles, el seu patrimoni.

No cal convertir l’educació financera en un curs de seguretat. El que proposo és incorporar una nova sensibilitat: ajudar els ciutadans a identificar el seu patrimoni digital, protegir-lo adequadament i desenvolupar una cultura crítica davant dels intents de manipulació.

La transformació silenciosa que ha modificat la manera com gestionem el patrimoni també hauria de transformar la manera com entenem l’educació financera.

L’educació financera ens ha ensenyat a construir patrimoni. La seguretat ens ha d’ensenyar a conservar-ne el control.

Article publicat al Diari d’Andorra el 12.08.26