Ja no s’inverteix a llarg termini. La tinença mitjana d’una acció en cartera s’ha reduït dels vuit anys de mitjan segle passat a amb prou feines sis mesos actualment. Això es deu, en part, a la millora exponencial de la tecnologia. Abans, comprar accions era una odissea. Ara només cal un clic i l’execució és instantània i gairebé gratuïta. No s’ha democratitzat només l’accés, sinó també la informació. De fet, el problema avui és l’oposat: hi ha sobreabundància d’informació i sovint es confon amb opinions sense cap mena de fonament. A més, la intel·ligència artificial fa de la inversió quelcom encara més terrenal. Pot ser una companya excel·lent, a qui preguntar els conceptes que ens queden massa lluny i a qui demanar consell sobre la millor manera d’actuar. Avui, el que distingeix un inversor professional d’un d’amateur és sobretot l’experiència (sí que ajuda haver bregat en tota mena de circumstàncies, i aquestes últimes dècades han estat moltes i d’allò més variades) i el temps que hi ha dedicat. Se suposa que cadascú té la seva feina i no tothom pot (ni vol) destinar el seu temps lliure a prendre decisions financeres.
Cada cop hi ha més gent que sí que vol. Guanyar diners sense moure’s del sofà els sona (massa?) bé. El pes de l’inversor individual o retail (per als menys familiaritzats, és com se’n diu de l’inversor no institucional), ha anat creixent d’una manera aclaparadora. I, de rebot, també fenòmens que ens descol·loquen una mica als qui ens dediquem als mercats financers des de fa molts anys. ETF palanquejats a una sola acció (el regulador de Corea del Sud es va disculpar per haver-los permès), les accions mem (o meme stocks, empreses en declivi, o fins i tot en fallida, que es revaloritzen via viralització a les xarxes socials) o les «opcions a un dia» en són alguns exemples, que no són ni de bon tros casos aïllats. Aquestes últimes opcions, en què es perd la prima pagada en menys de 24 hores, ja són avui dia més de la meitat del total d’opcions negociades sobre l’S&P 500 (i, alhora, la meitat les executen particulars). En teoria, això és apostar, no invertir. Tot i que per a alguns és el mateix: un estudi recent concloïa que els més joves entenen les apostes com un mètode vàlid per construir patrimoni. És ben cert que les inversions s’estan «gamificant». Aviat es faran des de la PlayStation.
Aquest focus en el curt termini no és només cosa d’alguns traders. La majoria de les decisions d’inversió ja ni tan sols les prenen humans: són fruit d’algorismes que operen en mil·lisegons. S’estima que la negociació d’alta freqüència (el high-frequency trading, com se l’anomena en anglès), suposa entre el 60% i el 70% de les operacions diàries. L’inversor institucional cada cop pesa (i pensa) menys. Els ETF, que majoritàriament repliquen índexs, representen més de la meitat de tots els actius sota gestió. Això obliga els gestors de fons d’inversió tradicionals a intentar fer-ho bé molt de pressa. La insuficiència professional es castiga amb reemborsament. El factor momentum (per als profans, una cosa tan simple com comprar només el que més puja) domina els altres. Esprémer-se el cervell és un exercici fútil que els pot costar la cadira. Això porta els gestors o bé a replicar els índexs contra els quals se’ls mesura (les xifres reals d’indexació són molt més altes que les que resulten del quocient d’ETF sobre el total) o bé a rotacions enormes en les seves carteres (de mitjana canvien senceres en un any i mig). Tampoc els directors executius de les empreses cotitzades tenen el luxe de planificar a anys vista (a les grans empreses americanes, l’any 2000, exercien el càrrec deu anys de mitjana; ara és la meitat). No hi ha paciència que valgui, per ningú. I la IA accentuarà el curtterminisme en la mesura que permetrà accelerar l’anàlisi i la presa de decisions.
Precisament aquí hi ha l’oportunitat. Tothom està immers en la mateixa batalla, dedicant recursos ingents a maximitzar resultats immediats. Participar-hi no sembla sensat: en el millor dels casos garanteix resultats mediocres. A males, estar amb la majoria pot arribar a ser fins i tot perillós. I més quan el que ha pujat més té molt a veure amb la construcció de centres de dades, que potser no sigui tan rendible com es calcula i té unes quantes de les característiques que acompanyen la formació de bombolles.
I ja que hi som, permetin-me a més recordar que la majoria replica índexs i que aquests índexs estan gairebé tots en màxims. En part és un altre exemple de la influència cada cop més gran de l’inversor individual sobre els mercats financers. Abans era el primer a vendre quan es complicaven les coses, ara és el primer que compra. Sembla haver interioritzat que, passi el que passi, bancs centrals i/o govern hi intervindran i les borses rebotaran. Molts inversors, de fet, no han vist res més. Des de la gran recessió, el 2009, hem assistit a dubtes sobre la supervivència de l’euro, un Brèxit, dos Trumps, una pandèmia, el repunt més important d’inflació des dels anys setanta, les fallides bancàries més grans de la història (tres de les quatre més grans van ser el 2023!), guerres aranzelàries, guerres de les de veritat (inclosa una invasió russa a un país europeu), caos a l’Orient Mitjà… L’únic cop que pintaven bastos, el 2022, va sortir ChatGPT a rescatar l’entusiasme col·lectiu en què encara estem. El resultat és que les correccions borsàries cada cop són menors, en freqüència, durada i intensitat, i això dona una falsa sensació de seguretat. Les autoritats ja ni tan sols necessiten intervenir davant esdeveniments adversos (els mercats «reboten sols»), fins al punt que poden provocar elles mateixes els «esdeveniments» i sortir-ne indemnes. El Liberation Day, o iniciar una guerra amb l’Iran que segueix sense símptomes de solució sis mesos després, ha anat acompanyat de rècords borsaris. Tal com explica la teoria de la reflexivitat de Soros, les percepcions dels inversors i els preus dels actius financers s’influeixen mútuament, en un bucle de retroalimentació continu. De moment, cap amunt. Però no oblidin que també funciona en sentit invers.
La bona notícia és que ningú mira al llarg termini. No sols això: es castiga amb caigudes salvatges qualsevol que gosi defraudar el que s’espera en un sol mil·límetre. El valor d’una empresa és, en teoria, la suma dels fluxos que generarà en el futur, descomptats al valor present. El que passi en un trimestre concret hauria de ser completament irrellevant. Sumin-li negocis que cotitzen com si haguessin de desaparèixer, substituïts per éssers digitals superintel·ligents que, a més de planxar i anar a comprar per nosaltres, reemplaçaran tots els programaris que existeixen, i seran consultors, advocats i cantants de hip-hop d’èxit. No queda clar si tots els altres estarem a l’atur o a casa a la piscina, mirant a la tele la final del Roland Garros, entre dos robots, és clar, i només una estona, que un partit de tenis durarà tres o quatre mesos. L’inversor pacient amb un mínim criteri poques vegades ha tingut tantes i tan bones oportunitats que, a més, haurien de provocar menys vertigen si les coses es torcen. El truc és triar bé i deixar d’obcecar-se amb el curt termini. Qui té temps?
Article publicat a El faro del inversor, a Cinco Días (21.09.206)