El valor de pensar a llarg termini en un món dissenyat per a la immediatesa

La societat actual en què vivim s’ha instal·lat en la immediatesa. Una forma de vida que fomenta la cultura del “ja” i que provoca alts nivells d’estrès, ansietat, i una reducció de la paciència i la tolerància a la frustració.

Aquesta necessitat de satisfacció immediata ens fa més impulsius, es busquen resultats ràpids sense valorar el procés.

L’economia, els mercats i, en gran manera, la societat en conjunt, semblen haver adoptat la velocitat com a norma: mètriques en temps real, decisions que es revisen setmana a setmana (fins i tot, dia a dia), titulars que amb prou feines duren unes hores i converses que es dilueixen tan de pressa com arriben. La immediatesa ha esdevingut un estàndard silenciós que condiciona comportaments, prioritats i expectatives.

Hem caigut en l’error de percebre aquesta immediatesa com a eficiència, la impaciència com a ambició i la reacció immediata com a intel·ligència. En aquest context, aturar-se, analitzar, esperar i sostenir una estratègia es percep gairebé com un desafiament. Vivim en un entorn on “sembla que cal fer alguna cosa”, fins i tot quan la millor decisió sigui no fer-ho.

Quan analitzem què és el que genera veritable valor per a un inversor, ens trobem amb un dilema que convida a la reflexió: “les coses essencials continuen requerint temps”.

En aquesta crida a la reflexió, ens trobem amb dues forces poderoses que conviuen i es contradiuen, i que generen certa tensió. Per una banda, els horitzons llargs que sostenen gairebé sempre els cicles econòmics, els processos de creació de valor i la preservació de la riquesa. I, de l’altra, l’acció immediata, que ve impulsada per l’entorn digital i que ens empeny a reaccionar fins i tot abans d’aturar-nos i comprendre. És en aquest xoc entre la pressa del present i la lògica del temps on es juga avui gran part de l’èxit o el fracàs d’un inversor. I és aquí justament on comença el veritable repte: “aprendre a pensar a poc a poc en un món que no deixa d’accelerar”.

La creació de riquesa sostenible no es produeix en la lògica del clic, sinó en cicles llargs, en estratègies que maduren i en decisions que es prenen amb perspectiva.

Aquesta tensió defineix un dels reptes actuals més importants a la banca privada: acompanyar el client cap a decisions que generin valor en el temps, mentre al seu voltant tot s’impulsa en sentit contrari.

El paper de l’Assessor Financer és crucial, ja que s’ha de convertir en un traductor entre el curt termini que sedueix i el llarg termini que construeix. Ha d’acompanyar el client i ajudar-lo a canalitzar correctament la gestió de la seva “volatilitat emocional” i explicar correctament els horitzons temporals.

Un altre punt important consisteix a tenir un propòsit en un món saturat d’opcions.

Quan entenem o inferim el motiu pel qual invertim (l’educació dels fills, la jubilació, un llegat familiar, la filantropia…), la nostra relació amb la volatilitat canvia, la nostra paciència s’enforteix i la nostra presa de decisions millora. En tenir un propòsit, el llarg termini es converteix en un camí a recórrer, no en un “sacrifici” i és aquest propòsit el que es converteix en una àncora per mantenir el rumb ferm.

En aquest context apareix un altre desafiament que no podem ignorar: el de les noves generacions. Els que han crescut en un entorn completament digital, on gairebé res no requereix espera i tot es produeix amb un simple gest sobre la pantalla, s’enfronten a una dificultat addicional per comprendre el valor del llarg termini. La seva relació amb el temps ha estat modelada per un món que recompensa la immediatesa, que actualitza, notifica i accelera. Per a molts d’ells, la idea que els processos més importants (financers i vitals) requereixen paciència, perseverança i horitzó pot resultar tan aliena com incòmoda. I, tanmateix, serà precisament aquesta capacitat d’anar més enllà de l’instant la que en determini, en gran mesura, l’èxit futur.

En un món dissenyat per a la immediatesa, pensar a llarg termini no implica renunciar a l’agilitat, ni ignorar la informació, ni desestimar els riscos. Implica ordenar prioritats.

Aleshores, si sabem que les coses essencials necessiten temps, per què seguim actuant com si no en tinguéssim? Bàsicament perquè la resposta no és únicament financera; és humana i estem dissenyats per sobreviure a curt termini. Preval la urgència a la importància, el factor emocional eclipsa el racional i la recompensa immediata resulta més atractiva que un benefici futur. Si, a més, hi afegim que cada cop tenim més factors culturals i tecnològics que ens empenyen a aquesta tendència natural, ens trobem amb situacions en què s’espera que la rendibilitat arribi tan ràpid com les notificacions del mòbil. No només és que el nostre cervell prefereixi recompenses immediates; és que el context actual empeny aquesta preferència fins a convertir-la gairebé en un reflex automàtic.

En un món que convida al contrari i saturat d’estímuls, apostar per una visió a llarg termini és un avantatge competitiu. Tot i així, entenent els avantatges del llarg termini, el que és difícil és resistir la pressió que exerceix sobre nosaltres el curt termini.

On podríem arribar si donéssim al futur el protagonisme que mereix?

Article publicat a Citywire el 02.03.2026