A mig camí de completar-los, els anys 20 d’aquest segle XXI estan sent agitadíssims. Els vam començar amb una pandèmia global, per continuar amb l’explosió d’inflació més gran en dècades, acompanyada de la pujada de tipus d’interès més gran des dels anys 70, les fallides bancàries més grans des de Lehman, la invasió d’Ucraïna o la massacre a Israel i Gaza. No sembla poca cosa. A la presentació d’estratègia de finals de l’any passat, dèiem que si poguéssim apostar-ho tot a un pronòstic per al 2025, ens quedàvem amb que passarien moltes coses «inesperades» l’any entrant. Ens hauria sortit bé. Cinc mesos i, entre altres coses, Trump ha obert una guerra comercial contra la resta del planeta, Alemanya ha fet un gir copernicà històric a la seva política fiscal i Israel està atacant l’Iran.
En aquest article no tenim espai per comentar els aspectes anteriors com cal, però voldria compartir algunes reflexions. El «Liberation Day» de Trump segurament acabarà descafeïnat –els mercats hi compten– però quedarà, mínim dels mínims, en un 10 % d’aranzel universal. L’execució és pèssima: n’hi havia prou amb anunciar-ho des del principi i s’hauria girat full ràpidament. La incertesa resultant hauria de passar factura a la macro americana i elevar la inflació, d’entrada, una combinació tòxica. Però l’anterior, de moment, no s’entreveu en les dades publicades (del manual d’economia a la realitat últimament hi ha massa distància), i els mercats ho celebren. El canvi a Alemanya és molt bona notícia, però trigarem molt a veure’n l’impacte –primer cal aprovar i executar la despesa. I de l’atac d’Israel a l’Iran, probablement sona pitjor del que en realitat és, per a macro i mercats. La via de transmissió és el preu del cru. Mentre no es tanqui l’estret d’Ormuz (cosa que l’Iran només farà si està desesperat, perquè perdria els pocs suports internacionals que li queden, com la Xina), ni es bombardegin centres d’extracció de cru (el mateix per a Israel), la pèrdua d’oferta iraniana la poden compensar altres productors. De fet, el preu del cru estava baixant, abans de l’atac. L’Aràbia Saudita no volia perdre més quota davant d’altres productors, i havia obert l’aixeta. Encara que el cru repuntés de forma més severa, el món en fa un ús molt menys intensiu que en el passat. Les comparacions amb els anys 70 queden, per tant, fora de lloc, passi el que passi.
Resulta sorprenent, però, que els mercats cotitzin un món menys arriscat que el que hi havia abans del «Liberation Day» (i de la «One Big Beautiful Bill», que dispara el dèficit i el deute americans) de Trump o de l’atac a l’Iran (mentre escrivim aquestes línies, es rumoreja que els EUA consideren la possibilitat d’afegir-se al conflicte, i que l’objectiu seria fer caure la República Islàmica; per detestable que sigui un règim, l’alternativa pot ser pitjor, i si no, que li ho preguntin a l’Iraq). El risc més gran és, al nostre entendre, el que li està passant al dòlar, que sembla que ha deixat de ser un actiu refugi, quelcom gens freqüent i potser indicativa d’una pèrdua de confiança internacional en el bitllet verd i en el deute sobirà que el sustenta. Això, novament, dona per a molt més del que podem incloure en aquest text, ho deixem aquí.
Un servidor no creu en els pronòstics com a eina per invertir. No solen ser encertats i no són pas necessaris. Per invertir bé ens han de compensar bé pel risc que assumim. Els actius financers descompten un món perfecte, gairebé el millor dels escenaris. És possible que en sortim ben parats, o que ho sembli, novament. Però actuar com si els riscos no existissin és molt imprudent.
El contrari –no invertir i amagar-nos sota el llit– és igualment inadequat. Hem de buscar inversions segures, prou liquides per poder aprofitar la volatilitat futura. I aprofitar ara mateix les oportunitats, que n’hi ha, en què el preu de l’actiu sí que ens dona un marge de seguretat.
Tancament de redacció: 23 de juny de 2025