Els mercats financers són un lloc realment agradable, últimament. Costa molt trobar actius que ho hagin fet malament. La renda variable ha tingut el millor començament d’any en dècades, amb els índexs americans encadenant rècord rere rècord. Les borses xineses eren les úniques que quedaven per afegir-se a la festa, i caram si s’hi han afegit, amb rebots estratosfèrics. La renda fixa continua en estat de gràcia, després del disgust del 2022: s’estrenyen els diferencials de crèdit, cosa que, sumada a l’«efecte duració» (per caigudes de TIR globals, que impliquen pujades de preu) i al carry previ (cupons de les carteres) fa que s’acumulin rendiments que ja firmaríem cada any. De fet, una de les poques coses que cau és el petroli, i benvingut sigui, ja que ajuda a reduir la factura de ciutadans i empreses i a recolzar el descens de la inflació, que sembla estar en el camí correcte.
El retrocés de la inflació ha empès la Fed a abaixar els tipus, mig punt de cop. Prometen que no ho fan perquè alguna cosa no va a l’hora, és perquè es poden donar aquest gust. Les dades macro els donen la raó, si més no de moment. I no estan sols. Són comptats els bancs centrals que no estan retallant els seus tipus oficials (el Japó és de les poques excepcions, i perquè ja estaven a zero). Un autèntic paradís per als actius financers: macro forta i tipus a la baixa. La cirereta del pastís, l’anunci recent de múltiples estímuls a la Xina, una economia que s’esllanguia de manera preocupant.
Ningú diria que Ucraïna i Rússia continuen en guerra, que l’Iran bombardeja Israel, que França i Alemanya no estan precisament en un camí de roses, o que d’aquí a quatre setmanes tindrem nou president dels Estats Units. Però en realitat, tant és, no? Fa gairebé un any que Israel bombardeja/és bombardejat, i no ha passat res. Que li ho expliquin a Ucraïna, que fa dos anys i mig que està en guerra amb Rússia. Trump fins i tot seria bo per als mercats: promet retallades d’impostos, que d’entrada accelerarien el creixement i els beneficis empresarials. Vol iniciar una (altra) guerra comercial amb la resta del planeta, sí, però ningú no és perfecte. Harris vol apujar els impostos, però no podrà, perquè necessita majoria a les dues cambres, i això seria gairebé un miracle. El que també serà miraculós és que Alemanya no entrés en recessió, però a això ja hi estem acostumats –fa anys que no creix. França té un dèficit desbocat, i el govern encarregat d’aturar-lo pot caure en qualsevol moment –el Parlament està tan fragmentat que ningú no té prou suports. L’extrema dreta, euroescèptica, va guanyant eleccions arreu, i si no governa és perquè la resta de partits apliquen cordons sanitaris, mentre Draghi surt a demanar reformes urgents, perquè Europa s’està quedant enrere al món. No passa res, les borses pugen.
La ironia anterior no pretén espantar ningú. Creiem que l’economia es desaccelerarà, però amb moderació: el mercat laboral es mantindrà sòlid, i compensaran les retallades de tipus i del preu del petroli (si el conflicte a l’Orient Mitjà no acaba en guerra directa amb l’Iran). Els estímuls a la Xina no són cap panacea, però segur que són una bona notícia. El BCE abaixarà tipus més que la Fed (ho necessiten més), per a qui es descompten tipus massa baixos (per enèsima vegada). Trump o Harris impliquen, tots dos, més dèficits, i això és molt preocupant, però a llarg termini (i a llarg termini, «tots morts», que deia Keynes). A curt termini, ni l’un ni l’altre podran fer gaire del que prometen. Això sí, haurem d’estar atents als aranzels que finalment s’apliquin si guanya Trump (és una prerrogativa del president, no necessita l’aprovació de les dues cambres).
L’entorn que acabem de descriure és propici per als mercats financers. El que ens preocupa és que s’ignorin els riscos, un cop i un altre. Els episodis de caigudes, si n’hi ha, duren hores. Qui no té Nvdia a les carteres és un suïcida –impossible de batre els índexs. La prudència es recompensa amb reemborsaments.
Tanmateix, creiem que ser prudents és el nostre deure envers els qui ens confien els seus estalvis, quan es paga malament el risc. No ens sembla que s’estigui gestant cap catàstrofe. Al contrari, el pronòstic és força benigne. Però creiem que molts actius tenen una rendibilitat potencial insuficient per als riscos que comporten.
Hem de ser valents, també, quan el risc està ben remunerat. L’alternativa –el dipòsit– es pagarà cada cop pitjor, i no cobreix la inflació. I hi ha oportunitats excel·lents. El mercat s’ha partit en dos. Una meitat que ha ficat en preu que tot serà sempre meravellós, i una altra que pateix vendes salvatges quan no es compleixen les expectatives que havien generat, molt sovint exagerades i curtterministes. En aquest segon grup hi ha els guanyadors dels pròxims anys, i és amb qui estem construint, gradualment, les nostres carteres.
Tancament de redacció: 7 d’octubre de 2024