Els mercats financers comencen a fer-se a la idea que els tipus d’interès seran més alts, i durant més temps, del que havien calculat fins ara. I això té una importància cabdal a l’hora de confeccionar les nostres carteres per al mitjà i llarg termini.
L’esclat de la crisi subprime el 2008 va obligar els bancs centrals a reduir els tipus d’interès oficials i a inventar-se una nova forma d’intervenció (abans no havíem sentit a parlar gaire de quantitative easing). Els balanços dels deu principals bancs centrals del món sumaven aleshores 5 bilions de dòlars, que havia costat segles acumular. Aquesta xifra es va multiplicar per sis en pocs anys, mentre els tipus d’interès s’estabilitzaven ran de terra, si no per sota. Ningú amb una mica de seny hauria endevinat que arribarien a ser possibles, i encara menys durant tant de temps, tipus negatius (és a dir, que havíem de pagar per deixar els nostres diners).
En aquests últims anys, el més normal en molts dels països desenvolupats ha estat, doncs, tipus nuls, una inflació desapareguda i bancs centrals disposats a sortir al rescat dels mercats al més mínim problema. Molts entenen encara el rebot de la inflació i els tipus com una cosa conjuntural, fins que tornem a temps previs, d’aquí a no gaire. Tanmateix convé recordar, mentre els inversors siguin humans (amb permís de la intel·ligència artificial), que el nostre cervell tendeix a extrapolar el passat recent per imaginar el futur. És un més dels biaixos cognitius que distorsionen la nostra percepció de la realitat i que condicionen el nostre procés d’inversió.
Anirem molt malament si no entenem que la pròxima dècada serà molt diferent de l’anterior. Molt probablement, la inflació s’estabilitzarà a nivells per sobre del 2% que tant anhelen Powell i els seus col·legues. Molts dels factors que la mantenien tenallada s’han revertit. A més, abunden dèficits fiscals majúsculs que no poden sinó empitjorar (sembla poc probable que els polítics continguin la despesa en defensa, energies verdes o els compromisos amb la població, cada cop més envellida), i que afegeixen deute públic, cada cop més inflat. L’anterior deriva sempre en inflació, i ajuda a incrementar el denominador del deute, que es mesura sobre la base del PIB, si la història serveix de precedent.
I tot això és essencial a l’hora d’escollir les nostres inversions. D’una banda, perquè el nostre cervell ens enganya quan ens tempta amb el cupó del 3% o el 4% com a solució final. Previsiblement no cobrirà la inflació i, per tant, amb el temps deteriorarà greument la capacitat adquisitiva dels nostres estalvis. No tenim cap altra opció que assumir risc, si volem guanyar la partida a les pujades de preus. Però, d’altra banda, hem de ser més exigents que abans amb els actius de risc –no té sentit assumir-lo si no ens han de donar gaire més que un fons monetari. Per això mantenim una posició prudent en les nostres carteres. Ens sembla que, en general, ens paguen malament per assumir risc i bé per esperar que arribin oportunitats, que tard o d’hora apareixeran. Les aprofitarem per allargar la durada o assumir risc de crèdit, o per incrementar l’exposició a la renda variable (amb una mica de sort, tot), que ens permetin construir rendiments futurs atractius.
Tribuna publicada a Citywire 13.10.2023